Divendres, 14 d'agost de 2015
BAGES – OSCA – JACA
Sortim poc després de
dinar, amb la necessitat de passar pel caravàning
per arreglar la bomba de l'aigua que ahir a la nit vaig detectar que no
funcionava. Abans de les 4 ja som a les portes del taller i amb celeritat ens
arreglen la bomba i ens canvien també alguns dels fusibles malmesos.
Enfilem camí cap a
Jaca. Voregem Lleida amb la Seu a l’horitzó i per
una bona autovia prenem camí en direcció Osca. Amb bon ritme anem fent camí tot
gaudint d'un paisatge eminentment agrícola.
S’acosta l'hora de sopar i davant de la
proximitat d'Osca, decidim aturar-nos en aquesta petita capital de província.
Ho fem al passeig Lucas Mallada, al costat d’una
zona enjardinada que voreja el riu Isuela, i mentre que preparem el sopar, els nens surten a estirar
les cames per aquests cuidats jardins.
Un cop sopats, marxem cap a Jaca, on
arribem amb la nit ja entrada. No podem estacionar al pàrquing
que teníem en ment al costat de la Ciutadella, ja que hi han posat limitadors d'alçada.
Una mica desconcertats anem buscant, fins que un rètol de
zona esportiva ens dóna una alternativa. Cap allà
enfilem. Uns centenars de metres després ens trobem darrera del controvertit
pavelló de gel dissenyat per l’estudi Coll-Barreu (2007) i davant de la porta del
camp de futbol. Un bonic espai arbrat ens permet juntament amb algunes furgos i
un parell d'AC's més de passar una tranquil·la
nit.
Dissabte, 15 d'agost de 2015
JACA – CANFRANC – PÀRQUING SANSANET (França)
Després
d'esmorzar, decidim fer un tom per la "molt noble, molt lleial i molt
vencedora" ciutat de Jaca. Títol atorgat pel rei espanyol Felip V, pel suport
que li va donar la ciutat durant la Guerra de Successió.
A peu, ens dirigim cap el centre. Jaca ens
sorprèn gratament, bonics i animats carrers ens duen a l'OT on recollim informació abans
de donar la volta a la
magnífica
Catedral i d'acostar-nos a fer el tom per fora de les
muralles de la Ciutadella.
On dins el fossat que la rodeja, uns cérvols
mengen tranquil·lament la gespa plantada i ens fan badar una bona estona.
Jaca, és una
ciutat mil·lenària, plena d’episodis històrics,
encara que els seus orígens són incerts es considera que va ser fundada
en el primer mil·lenni abans de Crist per un poble iber, anomenat els jacetans o iacetans.
L'historiador grec Estrabó els citava al segle I com un dels pobles
importants del nord de la
Península.
Aquesta tribu va arribar a ocupar un extens regne que anava
des dels Pirineus fins a Osca i Lleida i la capital estava a Jaca (Iacca).
Segles més tard
va es va integrar per la força a l'Imperi romà, va
constituir un punt de vigilància dels camins del Pirineu. Després va
ser ocupada pels gots i Jaca va passar a ser coneguda com a Apriz.
Ja en temps dels sarraïns, a les
muntanyes que la voregen, es van salvar molts cristians arran de la invasió dels àrabs i
aquells fugitius van ser el nucli del futur Regne d'Aragó. Aznar, el primer comte d'Aragó,
l'any 780, va guanyar als moros la ciutat, la va fortificar i la va defensar
valerosament anys més tard quan va fer front a tropes mores molt més nombroses
i les va vèncer.
Ramir I d'Aragó va
establir a la ciutat la seu episcopal amb l'autoritat del papa Nicolau II, el
1064. Les pestes i els incendis de finals de l'Edat Mitjana enfonsen a Jaca en
una crisi de la qual no sortirà fins a la intervenció de
Ferran el Catòlic per formar un govern local.
Més endavant Jaca es comença a
consolidar com a plaça militar des de la qual defensar els regnes
peninsulars d'una hipotètica invasió francesa. Referent a això,
Felip II va ordenar la construcció de diverses fortaleses al llarg de tot el Pirineu
entre les quals destaca la Ciutadella de Jaca.
Durant la Guerra de Successió, l’any
1705 la ciutat es va mantenir fidel a Felip V. i per això, va
ser assetjada per aliats de l'arxiduc Carles. El rei Felip V gratificà a la
ciutat de Jaca amb els títols de «molt noble, molt lleial, i molt vencedora» i
afegint la flor de lis a l'escut de les seves armes que ostentaven fins
aleshores només la Creu de Sobrarbe i els quatre caps, emblemes
de la batalla d’Alcoraz.
Juguem una estona al parc del Passeig de
la Constitució abans de tornar pausadament cap a l'AC per
reprendre camí.
Sortim en direcció cap a
la primera de les valls que volem visitar. La vall per la que transcorre el Riu
Aragó i que dóna nom a la comunitat. Posem
direcció Sabiñánigo, per continuar cap a Canfranc Estació,
aparquem a la zona de la sitja ferroviària, on hi entrem des d’un carrer
sense asfaltar que surt des del final del darrer dels pàrquings
del nucli i pel carrer que abans era la via que conduïa a França i
que acaba al llarguíssim túnel de Somport, que travessa per sota el
Pirineu. El túnel té una longitud total de 7.875 metres, dels
quals 3.805 van ser excavats al costat espanyol. La perforació de la
meitat de la infraestructura va costar a Espanya nou milions de les antigues
pessetes de l'època, però el cost del costat francès va
superar aquesta xifra.
Visitem, només
arribar, l'antiga estació internacional de Canfranc. Els nens prefereixen
quedar-se a jugar a l'AC. L'estació, en un estat que no sabem si és de
ruïna o de remodelació, és imponent. Te un encant especial, la teulada de
pissarra negra i les 365 finestres que el coronen a cada pis li donen un
aspecte, tot i l'estat, majestuós.
Inaugurada el 18 de juliol de 1928 per
Alfons XIII va viure moments d'esplendor i també
foscos i novel·lescos com els del famós or alemany en temps de la II Guerra Mundial.
Per a la seva construcció va ser necessari realitzar una gran obra
d'enginyeria forestal ja que els allaus de neu i els despreniments de les
vessants eren constants donada la geografia tan abrupta que presenta i la
intensa desforestació a la qual es va veure sotmesa en els segles anteriors.
Per corregir aquest problema es va fer el que es considera un dels millors
exemples de restauració hidrològic-forestal que es coneixen. D'aquesta
manera es va aconseguir retenir el terreny i restaurar la massa arbòria,
la qual cosa va possibilitar la construcció del ferrocarril
que comunicaria banda i banda del Pirineu.
L’any 1970 un tren de mercaderies francès va descarrilar
a l'entrada del pont de l’Estanguet a França. Des
de llavors el trànsit internacional ferroviari va quedar
interromput.
Des de fa anys es reclama la reobertura
del trànsit internacional i la rehabilitació de l'estació i el
seu entorn. La reobertura de la línia segueix en mans del Govern francès i la
rehabilitació de l'Estació s'ha vist embolicada en polèmica.
Uns vagons de fusta, conquerits per la
natura en els anys que duen abandonats, donen a l'emplaçament
una visió encara molt més desolada.
Passem per l'OT, on ens atenen la mar de bé, ens
informen acuradament de diferents excursions. Dinem a l'AC, abans de creuar la
frontera pel coll de Somport i baixar fins al pàrquing
de Sansanet, des d'on demà volem sortir per pujar fins al llac d'Estanés. Pel
camí ens acostem a Astún, sense cap altre intenció que
conèixer el lloc, per si ens cal per una altra vegada.
En arribar a Sansanet, un rètol
prohibeix passar la nit a les AC's. Estem cansats i decidim fer veure que no ho
hem vist.
Com serà que
ens vingui a visitar un forestal a la nit?
Passem la resta de la tarda, passejant
pels boscos del voltant del pàrquing i collint un parell de ceps. Mentre la
majoria opta per fer lectura, amb el nano gran sortim a fer un tram de la ruta de
demà, entre foto i foto i passa rere passa, ens acostem fins al rètol
que ens indica 40' al llac i decidim tornar cap a l’AC.
Descansem fins l'hora de sopar quan movem
a un lloc més pla l'AC i ens hi disposem a passar la nit.
Diumenge, 16 d'agost de 2015
PÀRQUING SANSANET –EL
PUEYO DE JACA
Hem passat una nit molt tranquil·la.
Només alterada a quarts de set quan un cotxe ha estacionat al nostre costat i
els seus ocupants s'han dedicat a parlar més alt
del compte. Som conscients que no podíem passar la nit en aquest punt, però també que
el nostre respecte envers la natura no ha alterat res de res. D'hora ens llevem
i traiem els enfosquidors, mica en mica l'explanada es va omplint de cotxes i més
cotxes que duen excursionistes a fer alguna de les caminades que aquest punt
permet.
Nosaltres enllestim els darrers entrepans
que ens endurem i enfilem cap a l'Ibón d'Estanés. Un
guarda forestal que ha instal·lat una taula amb diferents ossos i
imatges d'animals, ens pregunta si hem passat la nit al pàrquing
al que contestem que no (per suposat). No ens pregunta res més i
ens permet visionar a través del seu monocle un isard pasturant en una
muntanya veïna.
El corriol discorre inicialment i en
pujada per una bonica i frondosa fageda, fins arribar al que nosaltres anomenem
"la cabana del pastor" una casa amb un tancat on hi ha ovelles, i on
(sembla) es pot degustar i comprar formatge.
Continuem camí per
una zona amb menys arbres i més arbustos. Destaquen les moreres i les falgueres.
Per acabar ja en un altiplà, verd i de curta herba que onduladament ens
conduirà fins al llac.
En arribar gaudim de la seva grandiositat
i de les belles vistes dels pics que l'envolten, reconforten els més de 3
quilòmetres de pujada gairebé constant..
Ens acostem a la riba est i els nens es
remullen els peus, abans de que ens mengem els entrepans que duem.
Un cop passat Canfranc, veiem que al pàrquing
de la Torre dels Fusellers hi ha lloc i decidim aturar-nos, ja que la noia de l’OT ens
ha recomanat la part multimèdia de la tercera planta. Malauradament, una incidència tècnica
no ens permet fer la visita i reprenem camí cap a
Jaca primer i Sabiñánigo després.
En aquesta població ens
acostem a l'àrea, al costat del Pirenarium, un museu dels
Pirineus, ara tancat, segons el rètol per reformes.
Omplim, buidem i carreguem bateries sense
cost. El cartell de l'àrea indica que val 4 euros passar-hi la nit, però no
especifica res sobre l'ús de les instal·lacions, que de fet funcionen lliurament.
Amb la feina feta, marxem cap a la nova
vall, la que anomenem Vall de Biescas. Abans d'arribar a Escarrilla, el poble
on l'avi va viure de molt petit i d’on
sempre ens explica que la neu era més alta que ell, ens aturem a sopar en una àrea a
peu de carretera amb vistes a l’embassament de Búbal.
En sortir i des de la carretera mateix, intueixo una esplanada a l’entrada
d’un poble al peu de l’embassament. Agafem el trencall per dirigir-nos
fins a El Pueyo de Jaca, on passarem la nit en aquest pàrquing
que hi ha només entrar a la dreta del poble. Els petits
aprofiten per jugar en un parc del costat abans de que tots ens fiquem al llit.
Dilluns, 17 d'agost de 2015
EL PUEYO DE JACA – BAÑOS DE
PANTICOSA – SALLENT DE GÁLLEGO
Ha plovisquejat una mica a mitja nit, però la
nit ha estat molt tranquil·la.
A Pueyo de Jaca no hi res més que
un parell de bars i apartaments. El forn i les botigues més
properes són a Panticosa, on ens dirigim a comprar el pa
abans de marxar cap a Baños de Panticosa.
Hi arribem a mig matí després
d'accedir-hi per una carretera que s'enfila i es cargola considerablement.
Un llac artificial ens rep just abans d'un
grup d'edificis que compaginen l'arquitectura moderna amb la clàssica
dels balnearis.
Estacionem en un dels pàrquings
de gespa coberts pels frondosos arbres que hi neixen. Davant nostre un riu canalitzat
alimenta el llac.
Baños de Panticosa, és un
conjunt d'edificis moderns, de fusta i formigó i
d'altres de clàssics, que temps enrere segurament mostraven poder
i riquesa, però que ara, llevat el que fa les funcions de Casino
estan en un estat deplorable. També destaquen algun edifici antic, un xic més
apartat que fa les funcions de refugi i bar d'excursionistes.
Coneguda des de l’època
romana, no es te constància documentada del lloc fins el 1286, any en el
que Pere I d’Aragó el cedeix a la comarca de Panticosa. El primer
edifici es construeixl’any 1694, recuperant-se l’activitat
termal durant el s. XVIII. L’any 1826, Ferran VII expropia els banys i els
atorga al’empresari Nicolás Guallart.
Durant el s. XIX es construeixen els
principals edificis i jardins i es fan famosos per tenir ostes il·lustres
com Alfons XIII, Niceto Alcalá Zamora, Ortega y Gasset, Santiago Ramon y Cajal o
Primo de Rivera.
Al 1966, Baños de
Panticosa es declarat “Conjunto de Interés Turístico
Nacional”, entre els seus valors arquitectònics destaca l’edifici
del Casino, el Gran Hotel, les Termes de Tiberi, la Capella del Carme o els
templets de les Fonts.
L’any 2000, es fa una rehabilitació
integral del conjunt no gaire conservadores amb el paisatge i el patrimoni
arquitectònic original, transformant la fisonomia del conjunt i provocant
nombroses crítiques.
Els nens ocupen una altra plaça i es
posen a jugar amb els playmobils, mentre que nosaltres anem a reconèixer
una mica l'entorn.
Enfilem per darrera el balneari i pugem muntanya
a munt. El camí s'enfila tortuós de
seguida, franquejat per coníferes i travessat sistemàticament
per corriols d’aigua. Anar pujant ens permet visionar la vall de
manera diferent. Tornem cap a l'AC per preparar el dinar.
A la tarda, ens acostem amb els nens
primer a gaudir d'un salt d'aigua que s'amaga darrera del refugi i després a
tirar pedres al llac. El salt de l’aigua és espectacular i els nens gaudeixen de la
seva visió. Sortim cap el llac i només arribar-hi un fort xàfec
d'aigua ens fa recular corrent fins a l'AC. Poca estona després el
sol torna a brillar al cel blau i tornem al llac per tirar les pedres que ens
ha quedat pendents d'abans. Des del llac mateix marxem caminant fins a la Font
de Sant Agustín i el seu bonic templet, per continuar fins al
Salt d’Argualas, on travessem un pontet de bigues de ferro des d’on es
té una magnífica i centrada vista de la cascada.
Altre cop dalt l'AC per continuar viatge.
Ens acostem a Sallent de Gállego, on un cartell prohibeix l'estacionament de
les AC's en tot el municipi. Decidim acostar-nos a Formigal i des d'allà
acostar-nos a l'embassament de La Sarra, on hem llegit que s'hi pot passar la
nit. La carretera que connecta Formigal amb Sallent és molt
estreta i fa de la conducció un patiment a cada revolt. Quan arribem al
trencall que duu a l'embassament de La Sarra, encara em sembla que la carretera
es fa més estreta i decidim no arriscar-nos. Dur una AC de gairebé 8
metres a vegades no permet fer-ho tot. Tornem a ser a Sallent, parem i ens acostem
a l'OT demanant-li a un paio la seva ubicació. Ell
li diu que és allà mateix però que amb l'AC també hi
arribarem. No li fem cas (és un carrer súper estret i amb gent a banda i banda) hi va un de nosaltres sol. Al tornar i després de
comprar pa, el mateix paio (per cert molt peculiar) i el seu pare ens venen a
saludar a l'AC i amb grans explicacions i grans cops de mans quasi es conviden
a passar. Finalment, ens paren el transit del carrer, per tal de que podem
girar sense problemes i acostar-nos al pàrquing que des de l'OT ens han indicat.
Per cert amb excel·lents vistes sobre la “Peña
Foratata”, una muntanya amb el cim rocós que segons com, recorda una mica el Pedraforca.
Una estona per acostar-nos a jugar a un
parc, gaudir de la vista d'un antic pont i visitar una botiga de venta de coses
antigues. Una botiga regentada per un basc i on s'hi poden trobar coses tant
dispars com guants vells de comunió, nines velles, tricornis de la Guardia Civil amb
visera, màquines d'escriure, esquis de fusta o fanals d'oli. Una autèntica
regressió al passat, una botiga digne de visitar.
Després de
sopar, una escapada amb el nano gran (per variar) per fer quatre fotos nocturnes i descobrir
racons del poble abans de veure la tornada de la Supercopa d'Espanya des de la
TV del'AC.
Dimarts,18 d'agost de 2015
SALLENT DE GÁLLEGO –
ARTOUSTE, LLAC DE FABRÈGES (França)
Amb les primeres llums del sol caient
sobre Sallent, sortim fins al "Salto de Aguas limpias" la cascada que va
donar nom al poble i des del que antigament es sentia la remor de l'aigua
caient i xocant contra les pedres.
El camí
planer al principi, passa a transcórrer per dins de la muntanya, fent-se estret i
serpentejat en algun tram. Un cop al mirador, una bancada permet la vista del
llac i un camí entre les roques permet als més
agosarats acostar-se fins a sota mateix del salt. El camí de
tornada acaba sent un passeig per la rambla, infinitat de gent puja a fer la
mateixa excursió que hem fet nosaltres.
Camí de l’AC,
fem la visita rutinària del poble. L’església gòtica
de l’Assumpció, és potser el seu bé més
preuat. De principis del s. XVI té un bell retaule i una venerada imatge de la Verge
de les Neus. A nosaltres però ens crida més l’atenció una
placa damunt la porta d’entrada que lloa els caiguts del bàndol
franquista amb una frase que no te desperdici "Los Caidos por Dios y por
España en su cruzada".
A la Plaça de
la Vall del Tena, un mural pintat a la paret serveix de rocòdrom
als més petits, qui s’enfilen amb molta habilitat, fins arribar força
amunt, mentre fem una petita compra a un súper
proper. En aquest punt i amb el mateix mural com a fons, ben aviat en farà ja 15
anys, que ETA assassinava a dos Guàrdia Civils amb una bomba-lapa. Avui, només una
placa a la paret de l’ajuntament recorda aquest fet.
Gaudim d’uns
quants carrers i carrerons, de cuidats horts i florits balcons, del “Mentidero” una
bancada coberta que encara avui serveix de lloc de trobada i de l’ajuntament,
qui a la terrassa que el precedeix homenatja amb una estàtua a
mida real al “Gegant d’Aragó”, un
veí de Sallent que tenia una alçada de 2’29 metres. Arribem al mal anomenat Pont
Romà, òbviament per que és molt posterior doncs la construcció data
del s. XVI que salva el curs del Riu Aguas Limpias, un dels dos que transcorren
pel mig de la població. Aquest pont, durant molts anys per travessar-lo
calia pagar-ne uns diners en forma de peatge, ara comunica la part antiga amb
el ja conegut parc infantil. Al seu costat hi havia un molí
fariner, enderrocar als anys 70. De les seves pedres per fer la farina fan avui
de taules al parc per a la canalla. Una part de la família es queden una estona al
parc, i l'altra part marxem cap a l'AC a fer el dinar.
Sortim de Sallent, després de
dinar, ho fem amb la intenció d’anar fins al Llac de Fabrèges,
al costat francès dels Pirineus. Deixem enrere les diferents
estacions d’esquí de Formigal i travessem la frontera. La carretera
serpenteja ara de baixada al costat francès, vorejada de prats verds i cims que
retallen el cel. De tant en tant algun xai i alguna vaca. Arribem al llac i fem
encara damunt l’AC un reconeixement del lloc. A prop de l’estació del
funicular que transporta fins a l’estació del Tren turístic d’Artouste i
els hotels hi ha una zona de buidatge i càrrega d’aigua
per les AC’s que no teníem controlada. Estacionem a la carretera
en un punt marcat per a les AC’s i sortim fins a l’OT. On
comprem el “jetton” i recollim un plànol de la zona i tornem informats de la ruta que
farem demà al matí. Canviem l’AC de lloc, decidim allunar-nos més del
poble i quedar més a prop del punt de partida. Estacionem amb excel·lents
vistes al llac i dediquem la resta de la tarda i fins caiguda la nit a gaudir
del temps assaborint els diferents llibres i contes que ens acompanyen aquests
dies.
Dimecres, 19 d'agost de 2015
ARTOUSTE, LLAC DE FABRÈGES –LARUNS
–ARTOUSTE, LLAC DE FABRÈGES
Nit molt tranquil·la.
Quan obrim la finestra, la boira encara dansa damunt les blaves aigües del
llac. Esmorzem i sortim a passejar pel que a l’hivern
és una pista d’esquí de fons i que recorre la vall en direcció sud
tot seguint la riba de la Riera de Brousset. El camí és
molt planer i el fem sense dificultats. A mig camí, uns
pastors fan sortir del seu clos un ramat de xais que pacients surten a
pasturar. El sol es fa sentir i de tornada els nens decideixen fer-se una
capbussada a les gèlides aigües de la riera. Entre salt i salt dins l’aigua
i passem una bona estona. Tornem cap a l’AC més fresquets i amb un parell de ceps a la
motxilla.
Després de
dinar, anem fins a la zona de buidatge i càrrega,
per després escapar-nos a visitar Laruns, la primera població
francesa important en direcció nord als peus del mític
Coll d’Aubisque. La carretera que hi connecta és força
estreta, destaquen dos punts complicats el pas per l’interior
de Les Eaux Chaudes i un parell de quilòmetres abans d’arribar
doncs la muntanya s’encorba maliciosament damunt la carretera.
Estacionem just entrar, al costat de la
pista de frontó i sortim a comprar quatre coses que ens calen. A
la Plaça de l’Ajuntament, trobem un petit súper on
fem bona part de la compra, visitem l’OT i amb un dels menuts anem
a veure l’àrea per AC’s que en un punt molt cèntric
disposa aquesta població.
De tornada ens quedem una bona estona a
jugar en un parc infantil, i aprofitem per fer una visita a una farmàcia
per comprar-hi homeopatia.
La tarda va caient i decidim tornar en
direcció a Artouste, fins a una explanada al costat de la riera que al matí hem
vist durant la caminada i que ens ha semblat un bon lloc per passar-hi la nit,
doncs els nens volen tornar-se a banyar.
Al poc de sortir i un cop superat el
congost més complicat comencem a trobar en direcció
contraria una cua de cotxes monumental. Un trasllat de vaques des de les
muntanyes fins a la granja per mig de la carretera en té la culpa.
El nostre carril va força més fluid. En arribar a Les Eaux Chaudes, la corrua
continua i aviat ens trobem atrapats al mig del carrer més
estret. Un cotxe ha caigut amb la roda del davant dins la cuneta, de la que
surt amb alguna dificultat. Nosaltres ens hem d’ajustar
molt a les cases per anar tirant i en una de les maniobres el mirall ens hi
queda estampit. Reconec que amb sang freda i diguem-ne molta habilitat salvem
la situació sense cap altre dany, que haver esquerdat un mica
el vidre de l’intermitent que duem incorporat al mirall
retrovisor. Continuem camí sense cap altra ensurt, deixem enrere el llac de
Fabrèges fins al que ha de ser el nostre punt de pernocta.
Malauradament no cabem al lloc on volíem fer
nit, altres autocaravanistes i furgos se’ns han avançat.
Després de fer algun tros més buscant i no trobant res que ens reconforti
decidim tornar a fer nit al costat del llac de Fabrèges.
Dijous, 20 d'agost de 2015
ARTOUSTE, LLAC DE FABRÈGES – AINSA
Ens dirigim fins al punt que hem decidit
ocupar per a banyar-nos i allà anem descobrint mica en mica les gèlides
aigües de la riera del Brousset . De tant en tant recuperem forces tastant les
grans mores que hi ha pels voltants i ens escalfem amb la llum del sol. Tornem
més fresquets cap a l’AC i sortim en direcció Sabiñánigo
on volem passar a comprar i a buidar i carregar aigües a
la seva àrea.
Mentre baixem, ens aturem en una explanada
gran que hi ha al costat esquerre de la carretera i ben bé a
sota de l’ermita de Santa Elena una mica abans d’arribar
a Biescas on ben parapetats preparem el dinar i dinem. Tot seguit ens dirigim
al pàrquing del Fort de Santa Elena, un centenar de metres més
endavant, al costat dret i amb una font d’aigua fresca. AIlà
estacionem i marxem cap a veure el Dolmen. El camí no
està massa ben indicat i ens acabem trobant en un sender adaptat per a
discapacitats que recorrem una estona. Fem mitja volta i finalment trobem el
camí que ens acosta al Dolmen situat al mig d’una
explanada. Es tracta d’una reconstrucció, ja
que durant la Guerra Civil els dos dòlmens existents van ser enderrocats. Des d’aquí
enfilem per una camí que zigzagueja i s’enfila
cap el Fort. Després d’un túnel excavat a la roca, on uns ocells alimenten als
seus pollets al niu, arribem sota el petit turó on es
va construir i per un camí que en surt a l’esquerra
ens dirigim a l’ermita de Santa Elena. Uns paletes comparteixen
els metres que ens en separen i junts fem el camí. De
sobte el blanc de les parets de l’ermita ens captiva, situada en un petit i verd
altiplà de la muntanya, l’ermita alça la seva blanca torre cap al cel
envoltada d’altius arbres. Els dos operaris ens donen permís per
accedir al seu interior i un d’ells ens aconsella visitar la cova secreta que s’obre
darrere una porta camuflada al retaule de l’altar.
De primera vista la porta no es veu i no trobem el passadís. Amb
els ulls més acostumats a la penombra, un petit tirador ens dóna la
pista al accés secret. De sobte, davant nostre s’obre
una cova il·luminada per una espelma i amb la imatge d’una
verge, sobre un curs soterrat d’aigua. Els nens no els hi fa massa gràcia
aquesta foscor i ràpidament demanen de sortir. Però els hi ha agradat molt trobar la cova secreta... sense l'explicació dels paletes ens hagués passat desapercebuda!
Explica
la llegenda que l’emperadriu Elena va passar per allà
durant el s. IV mentre la perseguien infidels, ella, espantada, es va refugiar
dins la cova, accés que va quedar de cop tapiat per una
densa tela d’aranya, fent impossible la seva
descoberta. Un cop va passar el perill, Elena va marxar i de l’interior
de la cova va brotar “miraculosament”
una deu d’aigua i els peus d’Elena
van quedar marcats a les pedres com si de fang es tractés.
Des de llavors la creença popular manté
, entre d’altres fets, que el cabal d’aigua
creix o decreix presagiant calamitats o períodes de bonaventura; també
que les seves aigües soterrades provenen directament del riu
Jordà, doncs un peregrí
que va arribar a l’ermita hi va trobar el bastó
surant a l’aigua que havia perdut a Terra Santa.
L’ermita té un
interior amb un retaule barroc de fusta presidit per la Santa i la resta de
decoració vistosa fa que la visita sigui molt agradable. Ens acomiadem dels dos
operaris que intenten col·locar la segona campana a la torre i després de
ficar el cap sota una font de fresca aigua (font anomenada pels vilatans com La
Gloriosa) marxem cap al Fort. La visita ens defrauda, és una
construcció rectangular que data de l’època
de Felip II, encara que ampliada sota el regnat de Carles III, en força mal
estat i poca cosa més, llevat que ser parcialment destruït
durant la invasió napoleònica. Salva la visita del Fort les
impressionants vistes sobre la Vall de Biescas.
Altra cop al pàrquing
carreguem aigua a les garrafes i marxem cap a Sabiñánigo.
Ens hi aturem només arribar-hi per comprar en un Mercadona i després anem
a buidar i carregar aigües a l’àrea. Són les
6 de la tarda quan marxem d’aquesta població i ens
dirigim cap a la ciutat medieval d’Aínsa, a la que arribem poc abans de les 7. Las
carretera fins a Fiscal és molt bona, després es
torna estreta i complicada en dies de molt transit, ja que voreja pels
penya-segats excavats pel Riu Ara, travessant un bon nombre de pobles
abandonats.
En arribar a Aínsa,
veiem que el pàrquing que hi ha a dalt el nucli antic és de
pagament i optem per un pàrquing que hi ha una mica més
endavant.
Preparem el sopar, mentre els nens juguen,
dibuixen i llegeixen.
Després de
sopar nosaltres dos sortim per veure el nucli antic il·luminat.
Unes escales ens hi porten fent bufar una mica i el poble ens captiva. Ha
valgut la pena acostar-nos a aquesta població, que
conserva l’aire medieval i et transporta en el temps. Els
carrers estan plens de gent i la plaça que precedeix a l’entrada
del castell està plena de terrasses on la gent sopa animadament.
Nosaltres ens acostem al pàrquing i veiem que es paga una tarifa per dia de 5
euros, pel que decidim que al tornar pujarem a dormir a aquest pàrquing
ja que hi estarem molt més tranquils.
Dit i fet, fem el recorregut i ens instal·lem en
aquest pàrquing on, per sorpresa nostra, es paga només de 9 a 21 hores.
Divendres, 21 d'agost de 2015
AINSA –BOLTAÑA –PARADOR
DE BIELSA
Ens llevem amb calma després d’una
tranquil·la nit. Traiem la taula i esmorzem a l’ombra
que ens dóna la pròpia AC.
Ens dirigim a visitar Aínsa,
però abans passem per la garita de cobrament, on se’ns
indica que a l’haver accedit ahir a la nit al pàrquing
no hem de pagar. Tot i la nostra insistència, el paio molt amablement ens diu que
no, que està muntat així.
Així doncs, a través de
la porta del castell, avui només muralles i un parell de torres de vigilància i
després de visitar l’OT en una d’elles, accedim a la ciutat medieval per la
Plaça Major, presidida per l’edifici del l’ajuntament, la plaça està
envoltada d’arcades per ambdós costats
que donen a la plaça una noble aparença
medieval. Continuem per un dels dos carrers que travessen longitudinalment
aquesta població, que ja al s. X, Alfons I va beneficiar amb la “Carta
Puebla” donant el fur als seus habitants com si fossin habitants de Jaca, gaudint
de les edificacions i sobretot de les portalades de les cases que conserven la
història impregnada a les seves pedres.
Després d’investigar
racons i raconets i de trobar totes les coses que hem demanat als nens que
busquessin (dracs, formiga gegant, cavaller, banderes, etc.) menys una avia (la
botiga està encara tancada), visitem l’església
parroquial de Santa Maria, d’estil romànic data dels s. XI i XII. Destaca la seva
torre ja no només per la seva amplada si no per tenir apertures per
ser usada com a defensa. En sortir, la botiga ja està
oberta i l’avia ens observa des del balcó del
primer pis.
Encara és d’hora i
plantegem als nens acostar-nos a banyar al proper poble de Boltaña.
Ahir al passar-hi vam veure molta gent banyant-se al riu. L’àrea
de bany és una explanada, bàsicament de còdols,
adaptada per al bany i coneguda com “la piscina de la Gorga”. Molt
popular entre els natius, s’aprofita de les aigües del
riu Ara, l’únic riu de la península
que no ha vist alterat el seu curs per la mà de l’home
(segons la pàgina web de turisme de Boltaña).
Deu ser d’aigües a munt ja que uns quilòmetres avall, les aigües són
recollides per un embassament.
Els nens s’ho
passen molt bé. Gaudeixen dels diferents trampolins naturals i
segons diuen de la calidesa de les transparents aigües.
S’acosta l’hora
del dinar i un cop a l’AC ens acostem a una espècie de
parc darrera d’un edifici públic, avui tancat per ser les festes
locals de “la Convivencia” i allà a l’ombra dels arbres dinarem i descansarem
una estona, abans d’enfilar-nos cap a Bielsa i la vall de Pineta.
La carretera és còmode
fins al trencall de Bielsa, a partir d’allà s’estreny mentre s’enfila
fins a la vall per tornar a fer-se un xic més
amplia quan la recorre.
Arribem a la zona del parador i aparquem.
Els guardes ens aconsellen la ruta que podem fer demà al
matí i ens diuen que no podem passar la nit, ja que és Parc
Natural, tot i que a l’OT d’Aínsa ens han dit que no tindríem cap
problema per dormir-hi.
Els nens comencen a jugar, mentre jo
consulto al taulell d’anuncis el temps per a demà.
Malauradament, aquest pinta molt malament. El pronòstic dóna un
100% de probabilitats de pluja per demà, tant matí com
tarda. Torno a l’AC, i passem a fer un tom per la immensa zona
boscosa, espaiada per verds prats per copsar l’estat
d’altres autocaravanistes de si hi passaran la nit. Alguns tenen reserves a càmpings
de Bielsa, però d’altres ens diuen que ells pensen passar-hi la nit.
Solucionada la primera incògnita (la de dormir), ara ens queda saber que
farem amb l’excursió. Entre les opcions que tenim es avançar la
caminada a aquesta mateixa tarda i dit i fet en un tres i no res, ens hem posat
les botes, agafat peces d’abric, les cantimplores i els bastons i cap als plans de Larri.
La pista que prenem s’enfila
suaument per les carenes de la muntanya i mitjançant
ponts salva els cursos d’aigua que baixen dels punts més
alts, on encara s’observen àmplies congestes de neu. De tant en tant
trobem alguna font de fresca aigua i algun salt d’aigua
espectacular. La tarda se’ns tira al damunt i el tram final el fem pel dret,
aprofitant que la pista zigzagueja. Un cop a dalt, l’explanada
que se’ns obre a la vista flanquejada per tots costats per imponents muntanyes és magnífica.
Asseguts a la gespa, mengem unes galetes i uns fruits secs i bevem aigua. A la
llunyania, un grup de cavalls i vaques pasturen mansament aliens a la nostra
presència. Quan ja ens disposem a tornar, una parella d’excursionistes
ens demanen si coneixem una font per allà a prop. Les que hem trobat venint estan
apartades (més d'una hora entre baixa i pujada), doncs volen fer nit als plans de Larri, pel que decidim donar-los
tota l’aigua que ens queda a les diferents cantimplores que duem. Queden encantats
i ens ho agraeixen de cor. Al quedar-se alucinats de la colla que som, els hi aclarim que no som de l'opus... Continuem camí i ens delectem amb els saltirons d’un
esquirol per les branques dels arbres.
No tornarem per la mateixa pista, si no
que just passada la cascada de l’aigua que baixa pel Riu de la Larri, i que és la més
espectacular de les que hem trobat, lliscant i saltant l’aigua
per damunt de roges pedres esculpides per la natura, prenem un caminoi arreglat
en molts trams amb esgraons de fusta i que descendeix pronunciadament tot
seguin en molts trams la riba del riu, que juga entre les roques formant racons
de molta bellesa. Un cop a baix, ja planejant ens acostem fins al pàrquing,
des d’on prenem l’AC i ens endinsem cap a un punt una mica més
amagat. Davant la previsió de pluges, busquem un lloc proper al camí i amb
una mica de pendent per si ens fes falta fer servir la gravetat. Mai se sap!
La nit s’acosta,
mentre ens entaulem per sopar acabem de conversar amb un matrimoni d’una AC
veïna, que com nosaltres es quedarà a fer nit aquí.
Ja amb els plats nets del sopar, comença a
caure alguna gota. De sobte, les gotes semblen maces colpejant el sostre de l’AC i a
dins gairebé no ens podem comunicar. Un dels menuts
té por i ho exterioritza clarament. Pels enfosquidors de tant en tant la
lluentar blanca dels llamps es deixa veure, generant encara més un
clima de temença. Tenim un pensament de preocupació per la parella de montanyencs que estan als plans de Larri... Mica en mica, tot va tornant a la normalitat i
les gotes tornen a ser gotes que esmorteïdes i dilatades en el temps ens tornen a
permetre la conversa i la lectura.
Ens en anem a dormir.
Dissabte, 22 d'agost de 2015
PARADOR DE BIELSA –CASTEJÓN DE
SOS – ANCILES – BENASQUE –SENARTA
Ens llevem tranquil·lament.
La natura ens ha deixat descansar i en prou feines hem sentit a ploure. Després d’esmorzar
prenem camí en direcció a la darrera de les valls que ens donarà temps
a visitar, és la de Benasque, coneguda també com a
Vall Amagada.
Deixem doncs la Vall de Pineta, després de
Bielsa i en direcció a Aínsa on prenem la correctíssima
N-260 fins a Campo, a partir d’aquí la carretera serpenteja i s’estreny
fins arribar a Castejón de Sos, on ens aturem al pàrquing
del Centre de Salut, només entrar després de
la rotonda a la dreta. Des d’allà sortim a fer un vol pel poble i visitem un mercat
de 2a mà. Comprem pa i un parell de coses més abans de deixar que els nens juguin una
estona al parc.
Davant l’arribada
de l’hora de dinar agafem l’AC i ens acostem a la zona esportiva que està al
costat mateix de la rotonda d’entrada al poble i ens permetrà dinar
a l’ombra d’uns altíssims plataners.
Continuem cap a Benasque, en arribar ens
acostem a Anciles, un nucli de poc més de 160 habitants a no més de 2
quilòmetres, on gaudim de belles i antiquíssimes construccions de cases de pedra molt
ben conservades que foren construïdes entre els s. XVI i XVIII. És de
bon veure, encara que des de la reixa de la porta d’accés, l’església
dedicada a Sant Pere Apòstol d’ origen romànic modificada
durant el s. XVII.
De tornada fem temps per poder anar a l’OT (obren a les 4) per després
acostar-nos a la benzinera que hi ha abans del trencall que condueix a Cerler
on hi ha una zona de càrrega i buidat d’aigües per
AC’s. Val a dir que la benzina és força més cara que a d’altres
benzineres que hem trobat a no gaires quilòmetres
d’aquí, però aquesta té l’afegit de omplir i buidar gratuïtament
si repostes més de 40€. Caldrà fer números
per veure si compensa!
Amb l’AC
preparada per passar uns dies més, marxem cap a l’àrea d’acampada
de Senarta, on passarem la nit.
Hi trobem un lloc tranquil. Els petits ràpidament
es posen a construir una cabana, mentre la resta juguem i llegim. Quan hem
entrat, no hi havia ningú a la caseta del guarda i anem fent conya de com
escapolir algun dels nens per a no pagar. Entre conya i broma, passem l’estona
discernint quina és la millor estratègia.
Cansat de llegir, marxo a fer el tom pels
boscos del costat i quina és la meva sorpresa quan entre unes herbes trobo 5
rovellons que incrementaré amb un parell més al
cap d’una estona. El sol ja ha marxat i la foscor es va apoderant del bosc quan
decideixo tornar. Un veí al·lucina amb la troballa i a crits fa sortir la seva
dona que deu cuinar dins la caravana.
–
Manuela!. Mira rovellones!. Manuela!.
Manuela, sal coño!. Rovellones!.
I la Manuela, amb el davantal va sortir,
va mirar els rovellons, va riure i va tornar a la cuina. Ell va interrogar-me,
la informació és poder!
Una mica d’all
tallat i els rovellons a la paella. Fantàstic!.
Quan torno encara no han passat a cobrar. Sota el para-sol, sopem amb la calma d’aquell
que ja ho te tot fet. Ens expliquem aventures quan de sobte apareix el “cobrador
del frac”. Tots set, “infragantis”, asseguts davant la taula amb el sopar. Riu, ens ha caçat!.
Fem bromes, li diem que tingui compassió. Els 2 petits no paguen i el gran el
compte com a nen. Hem sortit ben parats, riem!
El sopar l’acabem
amb el soroll de les gotes colpejant tímidament el para-sol. Ho endrecem tot,
doncs l’aparença és de tempesta i la nit és al
caure. Plou. Plou cada cop més fort, just per tenir temps per endreçar i
plegar el para-sol. Plou i cau pedra. El soroll ara és molt
intens. Fa fresa. Dins l’AC, riem (alguns per no plorar).
Bona nit.
Diumenge, 23 d'agost de 2015
SENARTA –
LLANOS DE BENASQUE - TREMP
Ens llevem amb la tranquil·litat
de veure que la pedra d'ahir a la nit no ha fet mal a l'AC. Després
d'esmorzar marxem de la zona d'acampada de Senarta i ens dirigim als Llanos de
Benasque. L'amenaça de pluja és alta i estacionem en un lloc en certa
pendent en previsió de poder sortir sense problemes.
Els petits i els que no volen caminar gaire
sortiran cap al Foraut d'Aiguallut amb el bus de pagament qui hi condueix. Els
altres superarem el tram que es fa en bus a peu.
Els deixem a la parada i nosaltres enfilem
per la carretera en direcció a aquesta curiositat de la natura.
Superat ja l'Hospital de Benasque, ens
retrobem el bus que puja. Aquest s'atura al nostre costat i els que han pujat amb l'autobús, que treuen el
cap per la porta, ens diu que hem de canviar l'AC de lloc, que allà on la
hem deixat no agrada a la gent del pàrquing i que exigeixen que la canviem. La
principal excusa és que ocupem l'espai de 4 cotxes estacionats en
bateria. No amb certa mala llet, tiro enrere i desfaig el camí ja
fet. Els nanos que m'acompanyen, continuaran i m'esperaran al pàrquing
de Besurta on hi ha també el final de trajecte del bus. Tot i que la resta de la família quan arribin anirant tirant cap al Foraut.
Comença a
ploure. Vaig a bon ritme i quan diviso el pàrquing,
surto de la carretera i faig drecera camp a través. Al
poc, entre la gespa, m'apareix un rovelló, que agafo i deixo a l'AC. Després recol·loco
l'AC, amb alguna dificultat per la mullena del terra i deixant considerables
marques de les rodes, al lloc on els hi agrada els del pàrquing. Cal dir que està ben buit, i durant tot el dia no s'omplirà pas.
Surto de l'AC encara amb pluja i marxo
primer pel GR-11 marcat, però davant l'incertesa del recorregut acabo
desviant-me cap a la carretera i continuo per ella. Sembla que la pluja ha
disminuït. De fet a estones brilla el sol. A poc d'arribar, en un sector de la
carretera amb revolts oberts i que en permeten una bona visió,
intueixo a la llunyania com si unes pedres es moguessin soles. A mida que
m'acosto, amb certa incredulitat vaig intuint que són un
bon grapat de voltors que es van atipant d'algun animal mort. Canvio l’objectiu
de la càmera i m'acosto al lloc mig amagat pel terreny. A escassos metres, observo
l'espectacle que aquest animals carronyers m'ofereixen i al meu cap venen
imatges dels documentals que fa anys es feien per televisió de Félix
Rodríguez de la Fuente. Atrafegats en la manduca, els voltors no observen la
meva presència fins passats uns minuts, mentrestant vaig disparant fotos fins que
mica en mica abandonen la teca i s'enlairen oferint una altra espectacular
imatge, aixecant poderosament les seves ales i els grans cossos.
Passat aquest punt, torno a agafar el GR,
que en poc més de 15' em durà fins
a La Basurta. Veig als dos nanos movent els seus cangurs a la punta dels
bastons per fer-se veure. Travesso la darrera plana, per cert plena de marmotes
que m'observen en estat d'alerta, abans d'enfilar-me pel darrer turó abans
de La Basurta.
Ja els tres junts enfilem la darrera part
del recorregut. Per un camí a estones planer, a estones costerut arribem al
Forautd'Aiguallut. L'aigua que en gran quantitat salta des de la cascada amb el
mateix nom, desapareix engolit de forma sorpressiva davant els nostres ulls.
Aquesta aigua que ara s'empassa davant nostre, reapareixerà d'aquí a unes
hores a l'altra banda del Pirineu, per convertir-se amb aigua del Garona i
acabar desembocant a l'Oceà Atlàntic.
Des del Foraut, veiem a la llunyania
la resta de la família, que ens fan senyals per acostar-nos a la vall que presideix al Salt. Allà ens
reunim altra cop tots i ens expliquem les vivències
dels nostres diferents recorreguts. Bufa el vent i fa fred. L'Aneto, el pic més alt
del Pirineu, ens queda al fons de la vall completament tapat pels núvols i
la boira.
Mengem unes galetes i fruits secs, bevem
aigua i retornem cap als "Llanos de Benasque". Com abanç, uns
ho faran en bus i els altres ho farem a peu, aquest cop però
completament pel GR-11.
Durant la caminada la pluja torna a aparèixer.
Amb els cangurs posats i després de poc més d'una hora arribem a l'AC, on ja hi ha el dinar preparat, esperant la nostra arribada.
Cansats, però
contents de la caminada dinem i ens refem mica en mica. Ens expliquen que baixant amb el bus, el conductor s'ha aturat per que poguessin veure les
marmotes. Un dels peques li ha preguntat (en castellà) si mai n'havia atropellat cap i li ha
contestat que no, però que anaven molt amb compte conduint, ja que
sabien de la seva presència.
És hora
de marxar i l'AC no s'engega. La bateria del motor està
morta. Amb les pinces i l'ajuda d'una "furgo", fem temptatives, però no
localitzem la bateria de la "furgo". Mentre parlem i busquem una
solució, intueixo unes llums blaves i corro a demanar l'ajuda del 4x4 de la
Guardia Civil. Venen sense dilació i en un tres i no res tenim l'AC en marxa. Quina
sort hem tingut!
Ens arribem a Tremp, que sabem que hi ha una àrea d'AC, pensant que podrem connectar el corrent i podrem aprofitar per carregar les bateries. L'àrea està aprop d'un parc amb gespa i un camp de futbol i els nanos hi passen l'estona. Nosaltres a fer el sopar, llegir i a dormir
Dilluns, 24 d'agost de 2015
TREMP –
VILA-SANA – SANT FRUITÓS DE BAGES
Ens llevem, esmorzem i anem a donar un volt pel poble. Ens trobem un mercat que ocupa més d'un carrer molt gran. Comprem alguna coseta i com que ja tornem cap a casa, comprem planter. El venedor ens ha explicat com es fan els calçots i en comprem per plantar-los. A veure si ens surten! no n'hem fet mai!
Llavors anem a buscar a un mecànic que amb les pinces ens engegui l'autocaravana i n'hi comprem unes per camió (les que tenim no tenen prou potència).
Enfilem cap a Vila-sana on avui la besàvia dels nanos fa 100 anys!!! Això s'ha de celebrar!
Dinar familiar i tornem cap a casa i engeguem l'AC amb l'ajuda del cunyat i les pinces que hem comprat.
Ens tocarà comprar una nova bateria!!!